2.ca.06. Els textos narratius


El text narratiu serveix per explicar-nos unes accions o uns fets, que poden ser reals o imaginaris, i que es desenvolupen en un temps i en un espai determinats. Aquests fets estan relacionats entre si i constitueixen una història.

Les característiques principals dels textos narratius són:

  • Solen estar escrits en prosa.
  • Hi ha la presència d’un narrador que explica la història.
  • S’hi inclouen descripcions i diàlegs.
  • Tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.

Els elements de la narració són l’acció, l’espai, el temps, els personatges i el narrador. Ara els analitzarem amb més detall:

1. L‘acció o el desenvolupament dels fets segueix , generalment, un esquema en tres parts:

  • Plantejament o introducció: es presenta la situació i l’inici del conflicte, situa la història i presenta els personatges.
  • Nus o desenvolupament: cos central de la narració, mostra un seguit d’accions. Al llarg del nus la tensió narrativa augmenta fins arribar al clímax (moment àlgid que anuncia el desenllaç).
  • Desenllaç o conclusió: es resol el conflicte i s’acaba la història. El desenllaç pot ser:

               – Tancat: el conflicte es resol.

               – Obert: el conflicte no es decideix de manera clara i el lector pot imaginar diversos finals.

Hi ha trames que presenten la història narrada amb un principi, un nus i un desenllaç. Les novel.les que presenten aquesta estructura donen als lectors informació sobre allò que passa als seus personatges. S’anomenen novel·les tancades. Altres novel·les, en canvi, relaten episodis o aventures que no formen una acció única, o que la deixen sense final: són les anomenades novel·les obertes.

2. L’ espai és el lloc o llocs en què es desenvolupa l’acció. Pot anar canviant al llarg del desenvolupament de l’acció i pot ser real o fictici.

3. Quan s’analitza el temps, s’han de diferenciar dos aspectes: el temps narratiu i el temps històric.

  • El temps històric permet situar l’acció en una època determinada, que pot ser passada, present o imaginària. Generalment l’acció se situa en el passat i per això els temps verbals més utilitzats en els relats són l’imperfet, el plusquamperfet, el passat simple i perifràstic d’indicatiu.
  • El temps narratiu o temps literari, també anomenat temps intern: és el temps en què es desenvolupa l’acció, el temps que triga a desenvolupar-se l’acció narrada.

4. Els personatges són els éssers, generalment persones, que intervenen en l’acció. Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l’argument, poden ser principals o secundaris.

  • Personatges principals: són els que intervenen en l’acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n’hi ha un que porta a terme l’acció principal, té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge, que amb les seves accions posa traves al protagonista en el seu camí cap a l’èxit: és el seu antagonista.
  • Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis. Ajuden el protagonista a dur a terme la seva tasca o la hi dificulten.

La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel·la. Segons la seva complexitat poden ser:

  • Personatges plans: són simples, tenen una caracterització esquemàtica, i no evolucionen, es mantenen invariables en tota l’obra o experimenten petites modificacions.
  • Personatges rodons: són complexos i experimenten canvis, estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables.

5. El narrador és la veu que ens relata els fets que passen a la història. No l’hem de confondre amb l’autor. Pot ser, això sí, algun personatge de la història. En aquest cas parlam de narrador intern (pot ser el protagonista o un personatge qualsevol), perquè està implicat en la història. Normalment aquestes narracions estan escrites en primera persona. En altres casos trobam un narrador omniscient , que se situa fora de la història i ens la presenta des d’un punt de vista extern, com si ho ves des de fora i tengués un coneixement total i detallat de tot el que passa ( el que passa , el que passarà, el que pensen i senten els personatges…) en aquest cas el relat està escrit en tercera persona.

  1. Activitat: Llegeix la rondalla que tens a continuació i fes una anàlisi detallada del tipus de narrador (intern i extern), els trets de l’espai i el temps (històric i narratiu) i la caracterització dels personatges (plans, rodons, antagonistes, protagonistes, etc.).

Rondalla dels tres germans

 

Tècniques narratives

En qualsevol novel.la trobam diferents tipus de tècniques o procediments narratius que apareixen combinats de manera equilibrada: la descripció, que caracteritza els personatges i els diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d’ànim…); el discurs, que introdueix la veu dels personatges, i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica.

  • La narració: Tot allò que passa a la història (els fets, les accions, les relacions que s’estableixen entre els personatges, etc) ens és relatat pel narrador. De vegades la història fa un salt en el temps, mitjançant el sumari narratiu, que permet que el relat avanci més ràpidament i ens estalvia aspectes que no són importants per al desenvolupament de l’argument. Un altre recurs és el analepsi o flaixback. En aquest cas la narració s’atura i ens situam davant d’uns fets anteriors als que s’estaven detallant i que són necessaris per a la comprensió del fil argumental. També pot passar que se’ns narrin esdeveniments futurs, anticipacions pel que fa al present de la història, de manera que se’ns permet conèixer per endavant fets que ocorreran més tard. En aquest cas parlam de prolepsiflashforward.
  • La descripció. Representa una aturada momentània de l’acció per presentar els detalls de la realitat. Pot ser la presentació d’un espai o un ambient o bé la descripció d’un personatge. Els personatges ens poden ser presentats pels seus trets físics  (descripció física) o pel caràcter i la manera de relacionar-se amb els altres ( descripció psicològica).
  • El discurs. És la tècnica narrativa que reflecteix les paraules o el pensament dels personatges. La forma més habitual de discurs de discurs és el diàleg, és a dir, que els personatges parlin entre ells. El diàleg pot ser en estil directe si les paraules dels personatges ens són transcrites tal com les diuen, o indirecte, si el que diuen els personatges ens és explicat pel narrador. En alguns casos un personatge parla amb si mateix, aleshores ens trobam davant un monòleg.

quierovivirenunlibro ♥

Els gèneres narratius

A l’hora d’estudiar els diferents gèneres narratius és important de fer la distinció entre la narrativa popular o tradicional i la narrativa culta.

La narrativa tradicional s’ha anat transmetent per via oral al llarg dels anys. Generalment, són històries adreçades als infants, anònimes i que pertanyen a la cultura popular. Sovint hi ha diverses versions sobre un mateix argument, ja que s’han produït nombroses transformacions amb la seva transmissió.

La finalitat bàsica d’aquesta classe de narracions és, a més a d’entretenir, moralitzar sobre aspectes de la vida quotidiana i de les relacions humanes. Normalment, presenten fets fantàstics i els personatges que els protagonitzen pertanyen també a un món imaginari: ogres, fades, nans, gegants, animals personificats, etc.

Formarien part d’aquest tipus de narrativa:

  • Els contes populars o rondalles.
  • Les faules.
  • Les llegendes.

La narrativa culta, a diferència de la tradicional, segueix un procés d’elaboració minuciós amb una finalitat estètica o artística. Els principals gèneres narratius cultes en prosa són la novel·la i el conte.

  • La novel·la és el gènere narratiu més extens. L’argument de la novel·la pot ser bastant complex i elaborat; el novel·lista s’entreté a descriure els ambients i les situacions i, sobretot, els personatges, tant físicament com psicològicament.
  • El conte és el gènere narratiu més breu. Presenta una trama senzilla i, encara que pot ser realista, a vegades també incorpora elements fantàstics. Hi apareixen pocs personatges, que són descrits superficialment. Per la seva extensió, el conte se sol llegir d’una tirada i l’autor pretén causar un efecte de sorpresa o de reflexió en els lectors.

Des del punt de vista de la temàtica hi ha una gran varietat de subgèneres: la narrativa d‘aventurescostumistahistòricapsicològicapolicíaca, de ciència-ficció, de terroramorosa, etc.

 

Resum

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s