1.ca. 12. Les quatre grans cròniques. Resum.

 

 

La historiografia catalana medieval compta amb quatre textos fonamentalsles cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Redactades a finals del segle XIII i al llarg del segle XIV, les quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes van ser escrites pels mateixos reis –Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós- o per personatges –Bernat Desclot i Ramon Muntaner– molt propers a la Cort, i abracen, de forma directa o indirecta, el regnat de tots els reis de la dinastia del Casal de Barcelona, des d’Alfons I fins a Martí l’Humà. Cosa que ens permet de resseguir el desenvolupament polític, social i econòmic d’uns anys decisius de la història de Catalunya.

La situació de context històric

Cal tenir en compte quina era la situació de context històric per poder entendre el relat de determinats esdeveniments històrics que van protagonitzar els autors o els protagonistes de les cròniques, és a dir, els monarques de la dinastia de la corona catalanoaragonesa.

Fixeu-vos quins regnes hi havia i on estaven ubicats. Fixeu-vos que les fronteres actuals no són les mateixes d’ara.

mapa regnes medievals

L’antecedent de les cròniques: la cançó de gesta

En aquesta època hi havia una abundant literatura en vers que era transmesa oralment i tractava de fets històrics. Aquestes narracions tenien un caràcter èpic i eren de dues classes: A) les difoses pels joglars, que eren “els recontadors de gestes antigues”, i se centraven en episodis antics explicats amb molts elements llegendaris i B) difoses pels “recontadors de novelles” que relataven les notícies d’actualitat i esdevenien els periodistes de l’època.

Les cròniques neixen quan es comencen a escriure en llengua vulgar les gestes, les epopeies i les croades que, fins al s. XIII havien estat redactades en llatí. Amb anterioritat només s’havien usat les llengües romàniques en les cançons de gesta, que cantaven els esdeveniments que interessaven la gent. Aquestes cançons eren difoses pels joglars. Complien un servei informatiu i alhora servien per fer propaganda dels èxits polítics, per amagar fracassos militars i per mantenir l’esperit combatiu del poble davant la lluita i dels impostos que aquesta lluita ocasionava. El conjunt d’aquestes cançons formen la poesia èpica. La poesia èpica és una espècie de narració historiogràfica popular. Ara bé, no en conservem cap mostra en català, perquè era un tipus de literatura oral i excepcionalment s’escrivia. Tot i això, cal dir que en alguns capítols de les cròniques que tracten temes típics de la cançó de gesta es poden trobar restes d’aquestes cançons prosificades (rima dissimulada, anacoluts, repeticions,…). Només en les de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner trobem exemples de cançons de gesta prosificades, no en la de Pere III, perquè se serveix de les fonts de la Cancelleria reial, cosa que fa que tingui un estil més eixut i monòton.

La Mediterrània dels segles XIII-XIV es troba repartida entre tres grans civilitzacions: la cristiana, al nord i a occident; la musulmana, al sud; i la bizantinaa l’orient. El desig d’expansió de les principals potències europees per aquest mar crea constants i importants conflictes pel domini de la zona -i de les seves rutes comercials- al llarg d’aquests segles. La Corona d’Aragó, que n’aconseguirà el domini de la part occidental, s’expandirà per la mediterrània, tal i com es pot veure en aquest mapa. Això va propiciar una gran expansió del comerç català, sobretot, durant el segle XIII, i va possibilitar que la corona tingués diferents consulats arreu de la mediterrània.

Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les cançons de gesta i d’altres a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Característiques comunes

Van ser redactades entre finals del segle XII i durant el segle XIV. Foren escrites per Jaume I, Bernat Desclot ( o Bernat Escrivà, tresorer reial), Ramon Muntaner i Pere III, el Ceremoniós. Dos eren reis i els altres, l’un era escrivà de la Cancelleria reial i l’altre havia estat un militar noble al servei de la corona catalanoaragonesa. Les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis. La visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia.

Historien fets contemporanis als narradors a la manera d’unes memòries modernes. Les obres de Jaume I, el Conqueridor i de Pere III, el Ceremoniós són les úniques autobiografies de monarques medievals escrites amb el “nós” majestàtic. Així mateix, la de Jaume I, la de Pere III i la de Ramon Muntaner es veu més clarament que són memòries. Són el testimoni d’una època; l’època de plenitud de la Catalunya medieval i de la seva expansió i consolidació. Aquesta època és descrita segons el punt de vista subjectiu del narrador. Destaca sobretot pel fet de narrar fets contemporanis als seus autors o poc anteriors, contràriament a les d’altres literatures que es dediquen al passat llunyà.

Des del punt de vista lingüístic són de gran interès pel fet de presentar gran varietat de registres, per contenir cançons de gesta prosificades, per tenir gran varietat d’estils a l’hora d’explicar uns fets, a tall de justificació. A la de Jaume I es fa servir un llenguatge viu i popular ple de refranys dites i expressions col·loquials. En R. Muntaner fa servir procediments joglarescos com el “què us diré?” i sempre s’adreça a uns “senyors” que són els seus oients.

la llengua catalana és l’única llengua en la qual dos reis han escrit les seves memòries personals. Altres literatures tenen reis historiadors, com és el cas de la literatura castellana i Alfons X el Savi. La diferència rau en què mentre els altres reis són historiadors del passat, els reis catalans ho són dels seus propis regnats. Així, les cròniques de Jaume el Conqueridor i de Pere el Cerimoniós ens permeten acostar-nos a aquests dos grans sobirans catalans i saber no solament el que van fer i amb quina intenció ho van fer, sinó també com sentien, com amaven i com odiaven. Tots dos han deixat que ens apropéssim a certs moments de la seva intimitat i, sobretot, se’ns han mostrat tal i com volien ser recordats.

D’altra banda, les Quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes són quatre veritables meravelles des del punt de vista literari i idiomàtic que comparteixen entre si el to heroic, l’exaltació de la dinastia del Casal de Barcelona i una expressió viva fruit de la proximitat del cronista als fets que narra.

 

 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s